Fira de l'Ascensió

Mentre menjava un entrepà de formatge recolzat en un arbre de la plaça Perpinyà m’he trobat a la paperera una edició antiga del 9 nou. M’agrada molt llegir tot allò que diuen els diaris i revistes de la meva ciutat tot i que aquesta vegada m’ha deixat una mica preocupat.

La lectura de les noticies passades m’ha angoixat molt. Estaré perdent la memòria? Serà la vista que em juga males passades? He perdut la capacitat de l’oïda?. Ja no sé escoltar el que diuen al meu voltant?

L’antiga edició explicava els magnífics resultats de la gran fira multi-sectorial que es va celebrar a Granollers el primer cap de setmana de maig. He quedat bocabadat al llegir totes les explicacions positives que donaven, de la quantitat d’expositors, de la varietat de sectors, de la multitud de públic, dels metres quadrats d’ocupació.

I jo que aquest any vaig decidir no passejar-me pel Parc Firal tot pensant que la Fira de l’Ascensió no oferia cap novetat, em vaig negar a perdre el temps com en anys anteriors, contemplant estands que em mostressin banyeres d’hidromassatge o sofàs amb moviments absurds, paradetes de coques industrialment artesanes, mostres gastronòmiques que incentiven el colesterol i obliden els límits del paladar, mútues d’assegurances que rebutgen les persones amb malalties cròniques, xiringuitos de la Diputació mostrant amb fotografies impossibles les meravelles de la comarca, barraques de disseny que l’ajuntament instal·la per explicar la campanya del “moment” o la dèria política d’algun regidor estratègic. De tot, el que més gràcia em fa ha estat la repetició de la innovadora proposta de jugar per jugar. Sempre havia pensat que l’activitat principal del públic assistent a la fira era badar per badar.

Em va sorprendre en els seu moment la fórmula d’escampar jocs, castells inflables, rampoines, taules decrèpites i cadires plegables, i que sovint em recorden el col·lectiu romaní de portuguesos que es dediquen a aquest negoci condicionats pel seu baix nivell econòmic, amb un ofici sense benefici que els obliga a voltar de fira en fira i de poble en poble, i tot per arribar a la nostra ciutat i trobar-se amb una competència deslleial estratègicament dissenyada pel nostre ajuntament d’esquerres.

En els darrers dies he escoltat moltes opinions pels carrers i places, gent que ha badat força per la fira, persones que ha cercat la novetat o el creixement, d’altres que volien trobar el producte desitjat, els que hi van assistir cercant la sorpresa. Entre totes aquestes veus no he sentit cap elogi ni cap opinió amb esperança.

M’he fixat en les paraules de decepció de la gent del carrer, en les opinions dels passavolants, i les he contrastat amb les crítiques interessades de polítics perdedors, les explicacions caramel·litzades dels habitants del casal de la vila, la nostàlgia dels conservadors i botiguers pels temps passats, dels anhels de tots aquell que sempre han volgut ser capital.

Constatant que pel nostre Congost baixa poca aigua però neta i que el riu ja no fa pudor, he arribat a la conclusió que la forta ferum a bestiola morta es desprèn del parc del costat, de l’escampada de productes inútils, de les carpes efímeres, de l’estesa de rampoines lúdiques.

El meu cervell

Mig cos

Un nou dia

Avui m’he despertat sentint una mà damunt de la meva esquena, uns moviments lleugers i amistosos, sentint una veu suau i calorosa a cau d’orella. He desplaçat tot l’embalum que em protegia del fred, i com sempre, l’he plegat meticulosament. He sortit de la cambra amb bon humor i amb ganes de beure’m la vida. És tot un luxe que em desperti una empleada de La Caixa; molt amable m’ha dit que estaven a punt d’obrir la oficina i que m’havia de llevar i sortir del caixer.

Un cop al carrer, tothom circulava amb vertigen en totes direccions. Com sempre, es planteja la mateixa pregunta: jo quina direcció he de prendre? Em deixo portar per la intuïció i enfilo carretera avall. Arribat al centre, als bancs de la Plaça de Can Sínia, menjo la coca de forner que em van donar la tarda anterior a una pastisseria amb pastissera dolça. Com les truites de patates, la coca ha de ser del dia abans.

Disposo d’un euro que vaig guanyar donant conversa a una antiga impressora mancada d’interlocutors i entro en un establiment del carrer de les Travesseres, una petita capella amb molts feligresos, plena d’homes i dependentes, vividors i perruqueres, refugi de funcionaris. Demano un cafè amb llet. El preu no ha pujat mai per a mi, sempre dono l’import just, el que tinc o el que em queda.

He mirat tot allò que passava i m’he escoltat el que deien. En aquest bar es practica el bon humor, no massa subtil, a voltes antic, gruixut i aspre. Recomanaré aquest lloc a tothom que vulgui començar un bon dia.

Torno al carrer. De sobte, em trobo amb la pregunta de sempre: i ara què?