Avui m’he despertat sentint una mà damunt de la meva esquena, uns moviments lleugers i amistosos, sentint una veu suau i calorosa a cau d’orella. He desplaçat tot l’embalum que em protegia del fred, i com sempre, l’he plegat meticulosament. He sortit de la cambra amb bon humor i amb ganes de beure’m la vida. És tot un luxe que em desperti una empleada de
Un cop al carrer, tothom circulava amb vertigen en totes direccions. Com sempre, es planteja la mateixa pregunta: jo quina direcció he de prendre? Em deixo portar per la intuïció i enfilo carretera avall. Arribat al centre, als bancs de
Disposo d’un euro que vaig guanyar donant conversa a una antiga impressora mancada d’interlocutors i entro en un establiment del carrer de les Travesseres, una petita capella amb molts feligresos, plena d’homes i dependentes, vividors i perruqueres, refugi de funcionaris. Demano un cafè amb llet. El preu no ha pujat mai per a mi, sempre dono l’import just, el que tinc o el que em queda.
He mirat tot allò que passava i m’he escoltat el que deien. En aquest bar es practica el bon humor, no massa subtil, a voltes antic, gruixut i aspre. Recomanaré aquest lloc a tothom que vulgui començar un bon dia.
Torno al carrer. De sobte, em trobo amb la pregunta de sempre: i ara què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada