Sense sostre / sota el cel

SENSE SOSTRE

He nascut sense sostre ni parets. Amb cap lligam a la vida. No tindré sang ni saliva.

No disposaré de cartera ni armaris, ni lloc on guardar tot allò tant necessari.

La meva agenda no la gestionarà ningú, ni visites ni amics.

Cap director de banc m’oferirà un crèdit, ni tan sols caldran els calendaris.

Ningú em mirarà a la cara, ni em faran preguntes, i no em convidaran a compartir cap moment.

M’han construït sol, volgudament absent, previsiblement turmentat, decididament crític.

Amb ferralla, materials reciclats, d’altres comprats. Tot pensant en una estructura semblant al cos humà, amb tot el que cal per tenir presència, per ocupar un espai en un racó de la plaça o del carrer.

SOTA EL CEL

Viuré sota els estels, al costat dels arbres i les pedres, al damunt de la sorra i les llambordes.

Em mullaré amb l’aigua i gaudiré del fred i la calor. Disposaré de tot el temps necessari per a no fer res.

Miraré sense ser vist i observaré tot allò que passi, no em caldrà la discussió ni consensuar les opinions.

Gastaré el que tingui i consumiré el mínim, dependré de les meves reduïdes voluntats.

Estimaré profundament sense esperar res, admiraré la bona gent i seré agraït amb les persones sensibles.

Odiaré sense límits als malparits, trepes, traïdors, creguts, falsos i pendons.

No faré res per agradar, ni per atraure les mirades amb consciència.

Començo a descobrir la vida, la “putavida”.